SIN SIN SIN

Saps, porto unes quantes setmanes més "místic" del normal. Encara és d'hora per saber si és bo o dolent (espero que bo), però la meditació, certes lectures, música i el conviure amb persones molt interessants m'està canviant d'alguna manera. De quina manera? Espero que a millor!! Sí, ja ho se, tot està canviant sempre. Com diu la cançó de Shuarma "así como todo canvia, que yo canvie no es estraño... canvia, todo canvia". No obstant, m'agraderia treure ferro a l'assumpte i fer cas a una de les frases-de-llibre-que-sempre-tinc-a-mà, que diu així: "La felicitat és descobrir que res importa massa". Per tant, a dismitificar! I què millor que veure (també escoltar, però sobretot veure) el videoclip de la cançó "Sin Sin Sin" de Robbie Williams. Et poso aquí sota l'enllaç del videoclip amb la cançó subtitulada en castellà. Per si mai em torno una mica gurú!

Bonus Track: Bé, el Bonus no és altre que l'enllaç. No se per què, però no es sel·lecciona així que... ja saps, "corta y pega":

http://es.youtube.com/watch?v=cyLOEXVNaiM

Club Atlètic La Cabra, gràcies

Ja fa uns quants dies que ho vinc pensant i volia comentar-ho aquí el blog. Estimat lector, tinc la gran sort de jugar en el millor equip de Tercera Regional i potser, diguem agosarat, el millor equip del món. Aquest no és altre que el Club Atlètic La Cabra. Segurament no som els millors (només cal veure la classificació; anem últims), segur no som l’equip més famós de la categoria, segur no som el club amb més socis, segur no tenim les millors instal·lacions... de fet, si comencem a buscar-hi defectes potser som dels pitjors clubs de la comarca. Això sí, tenim l'Enric. I a nivell humà, som dels millors segurs! No en tinguis cap dubte! Setmana rere setmana, malgrat perdre, tots anem a entrenar cada dimarts i dijous (mai som menys de 16; quants equips poden dir el mateix?). Setmana rere setmana, tot l’equip mostra un comportament exquisit en tots els camps. Setmana rere setmana, tots marxem amb el cap ben alt sabent que ho hem donat tot (i qui fa tot el què pot, no està obligat a més diuen). Però sobretot, som un equip, amb el què això implica; som companys d’equip i el bon rotllo és permanent. Quants equips poden dir això? Sí, potser molts... però jo ara parlo del meu, d’acord?

No saps quin equip és aquest? No et preocupis, per això en David i jo vam crear el blog de La Cabra ( http://calacabra.blogspot.com/ ) on cada setmana podràs llegir La Crònica, veure resultats, i llegir entrevistes a gent del club. De fet, gràcies a aquest blog, cada dia que passa veig que m’agrada més aquest club. I si no t'ho creus, llegeix alguns dels comentaris de gent que participa en el blog. Gràcies a tots ells.

Bonus Track: El bonus track d’avui és un videoclip de “La casa azul”. Què hi puc fer, m’encanta aquest grup, el bon rotllo que porta i sobretot aquesta cançó. Genial, "y esta noche ellas cantan para mí".

http://es.youtube.com/watch?v=qKvrSNqRqEE

Happy -go- lucky

Sí, sí, fa molt i molt temps del darrer cop que vaig escriure el blog però... com bé sabeu molts de vosaltres, he tingut problemes tècnics. Primer amb l’ordinador (ja solventat al comprar un PC nou, que per cert va de perles) i segon amb internet. Aquest darrer encara per arreglar. Així doncs, us escric des de la universitat jejeje. Anem per feina!
Al fer temps que no escric, tinc un grapat de temes “yellow” per comentar! Però només n’esmentaré un, d’acord? Així no em faré massa pesat (i de pas em guardo temes per comentar més endavant, jeje).

La pel·lícula “Happy, una historia sobre la felicidad” (en anglès “Happy-go-lucky”) del director Mike Leigh. La vaig anar a veure fa cosa de 3 setmanes, en versió original. De fet, la vaig voler veure com a feina-autoimposada per a comentar en aquest blog, i la cosa va anar força bé. De què va? D’una professora de primària, Poppy (gran Sally Hawkins), que viu en el seu món feliç de mestra, vivint a la seva manera, soltera i compartint pis amb una amiga. Un dia decideix treure’s el carnet de conduir i com a professor li toca un home de caràcter totalment oposat al seu. Passa força bé, molt en consonància amb l’estil proper de les pel·lícules angleses, amb no massa ritme, però de manera agradable. El millor del film? Poder veure dues maneres de fer. Una; viure feliç a la teva manera sense importar què pensin els altres. I dues, viure amargat. Segurament ja no està en cartallera (potser sí en alguna sala de Barcelona) però si voleu veure alguna pel·lícula amb un rerefons semblant, jo recomano sempre “Melinda & Melinda”, de Woody Allen. Si bé son dues pel·lícules molt diferents, crec que tenen en comú mostrar a l’espectador dues maneres oposades de prendre’s la vida. Sigueu feliços!

Doncs si, teniu tota la raó, fa segles que no escric al blog! Però tinc una raó de pes; l'ordinador no em va bé i cada 10 minuts s'apaga sol! Sí, sí, com sentiu (bé, llegiu)! La mare que el va...! I això clar, fa difícil el poder escriure un article "curtet" dels meus de tant en tant. I direu; "oh, i com és que has pogut publicar això ara?". Doncs escribint-ho des de la biblioteca de la universitat! Què voleu que us digui, no és el mateix que fer-ho des de casa però almenys he pogut escriure alguna cosa, oi? Anem pel tema. Sabeu allò de "no hi ha mal que per bé no vingui"? No hi podria estar d'acord. El fet de no poder accedir al PC tots aquests dies (més enllà de 10 minuts comptats per dia, no fos cas que s'arraglés de cop) ha fet possible que entrés de nou al món de la lectura. Un món que tenia, per cer, força abandonat. Així doncs, ja he tornat a llegir força abans d'anar a dormir (també al tren, com no; el total de 3 hores per dia dona per molt) i he recuperat de nou llibres sobre el Tao. Així que... torno a ser força espiritual ara, mira. Bé, tampoc massa, ja em coneixeu!

Bonus Track: Mmmm... llegiu. El què volgueu, és igual! Total, pel què fan a la televisió...

Wonderful World

A la feina sempre escoltem Rac1. Al matí toca El món a Rac1, després el Minoria i La segona hora (gran Quim Morales) i després... toca anar a dinar! I ja no tornem a posar la radio fins a les 3. Llavors arriba l'hora del Tot és possible. El programa no està malament, i molts cops serveix de gran ajuda a moltes persones però... ja em cansa una mica. L'altre dia, ja no vaig poder més i amb el jefe vam decidir cambiar d'emissora durant aquella hora tot esperant el Versió Rac1 d'en Clapés i el senyor Virgili. I vam posar Rac105. Ja fa molt temps que escolto aquesta emissora per les nits, o al matí abans de sortir de casa (amb el programa Freakandó Matiné) i què voleu que us digui; m'encanta. Potser m'estic fent gran i la nostàlgia musical ja em comença a afectar d'una manera preocupant (això no és nou, ja fa temps que en notava els afectes). Però m'agrada, i em proporciona forces "moments yellow" d'aquests. L'altre dia, sense anar més lluny, vaig poder escoltar a mitja tarda, tot treballant, la cançó Wonderful world de Louis Armstrong. Segur que tots la teniu en el vostre Ipod-mental, oi? Quina gran cançó! Aquí sota us posaré l'enllaç per veure i escoltar aquesta cançó... però si em voleu fer cas, poseu-vos en situació: Agafeu una butaca còmode i escarxofeu-vos-hi, prepareu un te o un cacaolat, disminuïu la llum de la sala o abaixeu lleugerament les persianes, tanqueu els ulls i respireu fons... i llavors, només llavors, poseu la cançó. Disfruteu, i com diu la cançó...

... and I think to myself... what a wonderful world...

Bonus Track: El videoclip del què us parlava:
http://www.youtube.com/watch?v=vnRqYMTpXHc&feature=related

...vull saber-ho tot de tu...

Com molts dels que em coneixeu i em patiu sabeu, soc un fan declarat d'aquest projecte musical anomenat "La casa azul", del Guille Milkyway. I com bé sabreu molts dels que de tant en tant mireu la tv3, fa un temps es va estrenar un programa anomenat "Els 25" amb una sintonia força curiosa. Sí! Una sintonia del Guille Milkyway, de nom "vull saber-ho tot de tu" (crec que es diu així, tal qual)! Si us he de ser sincers, no he vist cap dia aquest programa... així que no el puc valorar. Però sí he escoltat la sintonia i... des de el primer moment que l'escoltes ja no pots deixar de canturrejar-la (... o com es digui/s'escrigui). No us ha passat a vosaltres? Ai... la màgia de la música! A més, com totes les cançons d'aquest músic barceloní, desprèn bon rotllo i positivisme pels 4 cantons! Com aquest blog... quina coincidència tu! :)

P.D: Gràcies per tots els comentaris de gent que s'ha incorporat al blog i pels que ja hi participeu des de el principi i sí, tal i com us dic sempre, estic obert a tota classe de crítiques (constructives o no, jeje). Ara ja no cal que estigueu registrats; escriu el teu comentari, marca la opció d'anònim i ja està. Això si, escriu el teu nom en el comentari per saber qui ets! Sempre hi quan vulguis que jo sàpiga qui ets, clar... També podeu jugar al Pacman sinó :P

Bonus Track: La cançó complerta de "vull saber-ho tot de tu" amb un acompanyament visual de la pel·lícula Lost in Translation de Sofia Coppola:
http://www.youtube.com/watch?v=SsWMiGvRpI8&feature=related

Dies de... Naruto

Fa uns quants dies que estic com malaltó i em fa malt de panxa. I estic com cansat. No se encara el per què de tot això, però per fi sembla que em recupero jeje. Però aquest blog va de coses positives, oi?! Doncs com diuen, no hi ha mal que per bé no vingui i clar, tots aquests dies fent repòs i guardant llit donen per molt temps de no saber què fer (això que l'actualització del blog de La Cabra també m'ha tingut ocupat). En fi, en un moment d'aquests, vaig agafar el primer tomo de Naruto (un manga de Masashi Kishimoto, força conegut i popular avui en dia) i el vaig rellegir de nou. I després vaig agafar el segon. I el tercer, i el... ara passo pel 24! Mare meva! La veritat és que podria parlar-vos d'aquest manga llarga estona, però com molts no us interessarà ni el més mínim, altres ja el coneixeu de sobres, i alguns no sabeu llegir (sí sí, humor surrealista a tot drap! Malalt i tot!)... doncs millor no ho faig. Això sí, us diré que el tema principal és el de lluitar per allò que volem però sobretot lluitar per complir els nostres somnis (en el cas del protagonista, lluitar per ser el millor ninja). Sigui com sigui, i costi el què costi! No deixis que ningú et digui que ets un inútil; tu també ho pots aconseguir! I no parlo de ser ninja, eh... que s'ha d'explicar tot, tu! :)

Bonus Track: Per què no sigui dit que soc una mica freak (que sí, com casi tothom), aquí us deixo un vídeo d'una colla d'amics encara més freaks... lluitant en plan Naruto. Tot sigui dit, els efectes estan força currats, si senyor!

http://www.youtube.com/watch?v=LCdLt3BaA70

Proteccion solar

Segurament molts ja heu vist aquest vídeo, o n'heu sentit a parlar. Jo ja l'havia vist (i disfrutat) fa temps, però gràcies a en Maikel avui l'he pogut recuperar. Gent, mai és mal moment per tornar-lo a veure. Sobretot en dies de baixón o per l'estil. Aquí us el deixo, disfruteu-lo... tant si esteu de baixón com si no ;)!

http://www.youtube.com/watch?v=6IzmKz2q-WM

Concert Coldplay al Palau Sant Jordi

Fa cosa de 3 anys, vaig veure per primer cop el videoclip Fix you del grup Coldplay. Coneixia vagament el grup, de cançons com Yellow o Trouble, però mai m'havia dit res. Al veure aquest videoclip (disponible en aquest blog, a la part dreta), la meva opinió vers el grup va cambiar i em vaig prometre a mi mateix que un dia jo viuria aquesta cançó en un concert. Com el què es veu (s'escolta i es sent) al final del vídeo, vaja. Dissabte 6 de Setembre de 2008, ho vaig poder complir. Sabeu... una d'aquelles coses que tens marcades a la llibreta de la vida, en la secció "coses que has de fer abans d'estirar la pota"? Doncs això. Ja la puc "tatxar" de la llista! Ara només em queden... un pilot de coses més per fer!

Anem pel concert. Brutal. I no, ningú es va dormir! Això sí, era un concert de Coldplay per a fans de Coldplay... si no t'agrada el grup, no es convertirà en el concert de la teva vida. Tinc que dir, però, que tenen un molt bon directe, força potent, i això no ho esperava. Vaig poder omplir el meu Ipod mental de molts moments yellow (fent publicitat del blog en el meu blog; molt bé Dani, segueix així!). Albert, un concert inoblidable, oi? Curiositat; les nostres localitats eren en un lateral llunyà de l'escenari. Començat el concert, i veient que encara hi havia molt espai a la pista central, vam decidir saltar la barrera i anar a la pista. Un concert no es pot viure assentat en una grada, s'ha de viure a peu de pista! Clar que sí! Per cert, aquí us en deixo algun vídeo, per compartir un d'aquests moments dels que parlo sempre aquí amb vosaltres. Mira, m'agrada compartir. No us perdeu tot un Palau Sant Jordi cantant i saltant... i sí, hauria d'haver gravat més estona la cançó, però la volia disfrutar plenament i en directe :)

Sabeu, a vegades surt a compte saltar algunes barreres... ah, i Viva la vida!

Ja tinc Facebook! Jaarrl! (això de "jaarrl" no ha quedat massa bé, oi?)

Doncs si, ja tinc Facebook (pronunciar-ho en anglès, no en català, aixi; feisbuk! ). Feia dies que l'Arnau m'anava al darrere (no literalment) amb la dèria de que em fes un Facebook, que era "lo más de lo más" en noves tecnologies comunicatives, que en dic jo. M'ha sortit el nom ara mateix, tu, així tal qual! El què passa és que, entre que l'Arnau és polític (i per això no te'l creus massa; per inèrcia) i altres coses que tens per fer, doncs mai acabava de trobar el moment. Però fa qüestió de 2-3 dies vaig decidir que el moment... havia arribat. I aquí em teniu! Bé, és un dir, aquí no, al Facebook vull dir. I quina sorpresa! No està gens malament, la veritat! Sobretot perquè amb un parell de persones que coneguis, aquell parell de persones en coneixen moltes més (que potser tu coneixes, o no clar, tot no pot ser tampoc) i aquestes, en coneixen moltes més... és un no parar! I d'aquesta manera, en qüestió de 2 dies, he reconegut antics companys no ja de l'E.S.O. sinó també del Guillem de Montrodon! Tela, tu! I què voleu que us digui, això m'ha donat peu a pensar (activitat que intento evitar sovint però que mira, a vegades es posa bé). El meu pare sempre diu que els bons amics es poden comptar amb els 5 dits de la mà. És possible que així sigui, però què son bons amics? Hmmm... per a mi, bons bons amics son aquells més propers, aquells de fa temps (sí sí, ara vindria tot allò de "son els que no et fallen mai", "els que hi son en els bons i en els mals moments", etc... però us ho estalviaré), aquells que visiten el teu blog sovint malgrat no deixar-hi mai cap comentari, sols per després en riure's del què escrius (és probable que jo en el seu lloc faria el mateix ;)), o aquells amb els que celebres els aniversaris. Tal i com vam fer el dissabte passat, eh gent? Aquests son els bons amics! Però també hi ha tota la resta, i tots ells també son amics! I tant que sí! Els antics companys d'escola, d'institut, d'universitat, la gent amb qui treballes, la gent del messenger, els veïns, les persones amb qui et creues anant a treballar cada dia, el quioské (està ben escrit, així?) a qui compres el diari dia rere dia, els amics dels amics amb qui hi has parlat una mà de cops però no tens ni idea de com és diu... en fi, em sembla que ja m'ha quedat prou "ensucrat" tot plegat i millor ho deixo aquí per evitar-me noves burles (jeje benvingudes siguin, així fem conyeta).

Ah, i sigueu feliços!

Bonus Track: Volia posar el "friends will be friends" de Queen però m'ha semblat que el comentari d'avui ja no era apte per diabètics així que... posaré algun enllaç a muchachada nui, que sempre fa gràcia, tu. Zubizarreta!!!:

http://www.youtube.com/watch?v=5KXnj4QAw50&feature=related

Perquè em ve de gust... però sobretot pensant en vosaltres, estimats lectors

Ara que la nit s'ha fet més llargaaaa... és broma! Ara sí; ara que encara tinc vacances (fins dilluns, i això no és molt marge d'acció però en fi) he decidit millorar aquest blog tant com pugui. Com heu pogut veure, he tret la imatge gegant que apareixia a la part superior. De fet feia més nosa que servei i el què interessa és la rapidesa i el dinamisme a l'hora de llegir el comentari, no? Doncs això. També he cambiat la meva foto, ara molt més xula... com si em fes el xulo, vaja (més xula, anant de xulo... el nivell d'humor és aquest!). I també he afegit uns quants vídeos del youtube, així en plan videoclips de grups que m'agraden. A veure què us sembla aquesta nova manera de fer!

Bonus Track: Una petita suggerència, podeu escoltar els videoclips mentre llegiu els articles i/o els comentaris... queden força bé ;)

Hellboy II The Golden Army

El millor seria, un cop tornat de vacances comentar-les i explicar com ha anat tot. Això seria el millor, el més correcte. Però no em ve de gust, així que ho faré més endavant. Però el que si que em ve de gust és comentar l'estrena cinematogràfica destacada (almenys per a mi) de la setmana, que no és altre que Hellboy II, the Golden Army.

No se vosaltres, però jo ja en tenia ganes (i més si vas per el Multicines Sucre sovint, i veus tots els cartells gegants promocionals de la peli per a tot arreu). Tinc que dir que, gràcies a Internet, jo ja la he vist (en V.O.S. això sí) i... m'ha agradat força. Potser més que la primera i tot! Clar, al ser la segona part, ja no ens fa falta la introducció de cada personatge i podem anar de cap al tema; al pur i dur entreteniment, acció i diversió de la trama. Es nota que tant el director com els actors i l'equip artístic d'aquesta pel·lícula s'han deixat anar i han disfrutat com camells. Veure moments com en el que Hellboy comparteix cerveses amb l'Abe parlant de noies, el mateix hellboy en plena infància escoltant el prof. Bruttenholm explicar-li un conte, o una de les picabaralles verbals entre el dimoni i el nou integrant "protoplasmàtic" Johann Krauss, faran les delícies de tot fan del còmic d'en Mignola (com jo, jeje) o de la saga en general. Per no dir que, qui encara no ho era, amb aquesta peli es farà fan total del director. Així doncs, aquest divendres (o a partir d'aquest) toca disfrutar d'una bona peli d'acció, humor però sobretot d'entreteniment d'alt nivell, fet amb gràcia al cine.

Ah, i tranquils, les vacances ja les comentaré ;)

Bonus Track: Aquí us deixo l'enllaç del trailer:

http://www.youtube.com/watch?v=aG0wsBrq7jI

Hijo de Puta, hay que decirlo más!

Com ve sabeu alguns de vosaltres, soc un fan de l'humor surrealista que practiquen els integrants del programa Muchachada Nui (o La Hora Chanante, en el Paramount Comedy). Estic fart de veure'm tots els Celebrities que trobo, l'Al fresco del Marciaaaaaaaaaaaaaaaaal! (p'a serviros) o l'Enjuto Mojamuto per dir-ne alguns. Hi ha altres gags, que tampoc maten, també és veritat. Però en fi, m'agrada, tu!

Per cert, me'n vaig de vacances! Tota la setmana estaré fora, si, i per això no podré escriure res aquí (sort que porto ja més d'una setmana sense escriure... així ja esteu acostumats i no us afectarà tant! ai, estic en tot, eh...). Per això, aquí us poso una mostra més d'aquest humor surrealista perquè, "Hijo de Puta, hay que decirlo más! Hay que decirlo más!".

Sort i... sigueu feliços!

Bonus Track: Aquí el teniu, l'enllaç del vídeo del què us parlo:

http://www.youtube.com/watch?v=MXolkYmTzsQ

Ja torno a tenir Internet!

Em sap greu gent, però el moment yellow d'avui no pot ser un altre; Ja torno a tenir Internet!! Déu meu!! Quin descans, la veritat! Sí, només feia 2 dies que no en tenia però... ho trobava tant a faltar! Crec que en soc addicte! (almenys una mica, si!). Mireu... gent del messenger, el meteocat, el travian, la programació del cine, el youtube, la pàgina web lavanguardia.es, altres blogs, el "descarregador" desdeunlugarmejor... tot això és com el pa meu de cada dia!! I per fi... ho torno a tenir tot al meu abast. Torno a estar connectat al món!!!!!!

Bonus Track: Gent, m'he enamorat... musicalment i visualment (i quí sap en quins nivells més!). Aquí us poso l'enllaç d'aquesta jove artísta que, de seguir així, potser d'aquí poc en sentim a parlar. Qui sap! Maikel, no babegis massa eh... noia mig escossesa i japonesa (jejeje):http://www.youtube.com/watch?v=H1RXfiRPE74

Yellow

Molt bon dia a tothom! Ara feia dies que no escribia, oi? Perfecte, així he pogut replantejar-me un parell de cosetes del blog. Per exemple, el seu títol. Potser ja ho he explicat (o potser no) però té a molt a veure amb la sensació i les emocions que em proboquen una cançó molt concreta. Tots tenim no sols una cançó especial, sinó moltes, centenars segurament, però com no podia posar-les totes com a títol del blog per raons evidents (per manca d'espai de text, vaja jeje)... n'havia de triar una en concreta. I la cançó "yellow" del grup anglès Coldplay m'anava de perles per mostrar el caire que volia que tingués aquest projecte. Yellow no és només un color, és una estat de felicitat per a mi. No sé quin sentit tindrá la cançó pel mateix grup o què volien explicar al escriure-la i interpretar-la (bé, una mica d'idea si em faig), però sí sé quin sentit té per a mí. No només buscar el sentit de les coses és bo, també és molt bo buscar i descobrir el sentit que tenen aquestes coses per a vosaltres. Per això, moment de reordenament, de començar de nou, però sense oblidar el camí fet fins ara.

Doncs aquí teniu l'enllaç del videoclip i la lletra perquè pogueu escoltar (i cantar en plan karaoke si voleu, jeje) la cançó i alhora saber també què diu la seva lletra. Disfruteu-la i... sigueu feliços! :)

http://www.youtube.com/watch?v=qI8I6qcxWyU&NR=1

"Yellow"

Look at the stars,

Look how they shine for you,

And everything you do,

Yeah, they were all yellow.

I came along,

I wrote a song for you,

And all the things you do,

And it was called "Yellow".

So then I took my turn,

Oh what a thing to have done,

And it was all "Yellow."

Your skin,

Oh yeah your skin and bones,

Turn into something beautiful,

You know, you know I love you so,

You know I love you so.

I swam across,

I jumped across for you,

Oh what a thing to do.

Cos you were all "Yellow",

I drew a line,

I drew a line for you,

Oh what a thing to do,

And it was all "Yellow."

Your skin,

Oh yeah your skin and bones,

Turn into something beautiful,

And you know,

For you I'd bleed myself dry

For you I'd bleed myself dry.

It's true,

Look how they shine for you,

Look how they shine for you,

Look how they shine for,

Look how they shine for you,

Look how they shine for you,

Look how they shine.

Look at the stars,

Look how they shine for you,

And all the things that you do.

Ironman o Capità Amèrica?

En un dels viatges en cotxe, dels molts que vam fer el cap de setmana passat (gran cap de setmana a Palafrugell), vam tenir una interessant conversa. Bé, interessant almenys per a mi... jeje. El tema de conversa era la "Civil War" de la casa Marvel. Què és això de la Civil War? Resulta que, en el món de la Marvel, els super herois han arribat en un punt mort en què s'han de decidir entre registrar-se o no. Els herois emmascarats, amb la seva dèria de combatre el mal, sempre acaben causant desperfectes a mobiliari urbà, edificis i també, per desgràcia, a terceres persones. Una acció desafortunada d'uns super herois acaba en tragèdia causant centenars de morts, entre ells molts nens d'una escola pròxima. Això comporta que el govern hi posi mà al tema i obliga a registrar-se a tots els super herois. Què comporta això? Doncs que molts d'ells, emmascarats, es vegin obligats a revelar la seva identitat públicament (el cas més sonat, el de Spiderman), siguin entrenats pel govern (i per tant, al servei del govern) i un sou fixe (que tampoc està malament). Tranquils, ja acabo. Aquesta mesura adoptada no agrada a tothom i aviat es formen dos bàndols; els que estan a favor de l'acta de registre (amb Ironman al front, i amb ell Mr. Fantàstic, Hank Pym o el Vigía), i els que no, i per tant, perseguits per la llei (amb el Capità Amèrica al davant, i amb ell Spiderman, Luke Cage o Daredevil). Això comporta que, els herois no registrats... esdevenen delincuents, doncs no compleixen la llei. I aquí tenim la comunitat heroica dividida! En guerra civil! I... ja està! No ha estat tant dur com semblava, oi? El tema dona molt per més, i qui estigui interessat que m'ho demani i jo li passaré "bibliografia" sobre el tema.

I direu; "però Dani, què té a veure tot això amb els moments yellow?". En principi res, però em serveix per introduir la nova enquesta que podreu trobar al blog. La darrera enquesta (gràcies a tots per la participació) a la pregunta "què us fa feliç?", la resposta guanyadora és... "mmm... comodí del públic?" Jajaja, ben fet gent!

Anem per la pregunta d'aquesta setmana. El tema és que el personatge d'Ironman, vist el què representa l'acta de registre, es decanta per estar-hi a favor. En canvi, el Capità Amèrica s'hi oposa clarament, en part per passar a formar part d'el què ell entén per un abús del govern per tenir els super herois a les seves ordres. Ironman representa la RAÓ; el Capi representa EL COR. I jo pregunto; en què us baseu més a l'hora d'actuar en el dia a dia; amb el raonament? O amb el cor?

Fa cosa d'una setmana, en el programa Minoria Absoluta de Rac1, van proposar a l'audiència que enviessin possibles cançons per l'Oriol Pujol. Resulta que el personatge (interpretat per el gran Queco Novell) tenia una sintonia de fons per cada cop que sortia. I aquesta sintonia, necessitava d'una lletra. La sintonia era la de la sèrie "The Young Ones", coneguda aquí per tots com "Els Joves" (que gran és aquesta sèrie, tu!). Doncs bé, resulta que al llarg de tota la setmana, cada dia el personatge de l'Oriol Pujol cantava la sintonia amb la lletra escrita per algun oient. En Jaume (el meu "jefe") i jo vam decidir enviar-ne una a veure què tal. La lletra feia així, i alguns l'heu patit aquest cap de setmana a Palafrugell (jeje):

Oriol Pujol, les patilles no et deixen sol!

Oriol Pujol, no ets un qualsevol!

Oriol... Pujol... del niu aixeca el vooool!

Ves amb compte... que no et guardin... en formoool!

I sí, aquest dilluns (o sigui ahir) la nostra lletra va ser escollida! Ja veieu, és una tonteria com una altre, no varem guanyar res però mira... almenys van dir els nostres noms i la cançó no va sonar malament del tot! Seran aquests els meus 5 minuts de fama!? Ni idea. Però, mira, després de tants anys escoltant aquest programa cada dia... doncs, fa com il·lusió que et mencionin, oi?

Bonus Track: Aquí us poso l'enllaç de la capçalera de la sèrie "The Young Ones". On sentiu la tornada de la cançó, hi podeu posar la meva lletra ;)

http://es.youtube.com/watch?v=meioyAthGDw

Bon dia

Tal i com vaig poder escoltar en el programa El món a Rac1 ahir, s'ha reeditat el disc Bon dia del grup de rock català Els Pets. Més en actiu que mai, per cert! Podríem dir que aquest va ser el disc que va acabar de llençar el grup de Constantí; el disc que realment els va llençar a la fama. Potser celebrar els 10 anys de la seva edició és motiu de sobres per la seva reedició, potser sí, però al meu parer (i aquí és on entra, com sempre, la nostàlgia) és un dels seus millors treballs. Cançons com Bon dia, Una estona de cel, dissimulat, o Bona nit (per dir-ne algunes) ja formen part del meu I-tunes mental. Un disc (en el seu moment el vaig adquirir en cassette; tela!) positiu, fresc, alegre, quotidià i (també altre cop, i amb una tendència cada cop més present en les seva discografia més actual, ja no tant reivindicativa) en certa manera nostàlgic. Ai la nostàlgia! Potser per culpa d'ella he fet aquest escrit avui. Sigui com sigui, tenia ganes de comentar algun dia aquest grup, perquè escoltar, i sobretot cantar, cançons seves és una delícia i molt... moments yellow jajaja. Estic molt molt molt a favor de cantar cançons, per cert. Ja sigui a la dutxa, rentant plats, conduint o cantant-la pel singstar de la playstation. Ara que hi penso, Els Pets en concert a Torelló molt aviat... a veure si hi puc anar!

Bonus Track: Aquí us deixo un enllaç al youtube d'el concert d'Els Pets al Música Viva de Vic del 2001, crec que posa. Segurament jo estava per allà. La cançó és "Por" i sí, ja sé que no és del disc Bon dia, però... m'encanta aquest vídeo. http://es.youtube.com/watch?v=m6rByOd5rmQ

Concert Quim Vila

Ahir mateix, diumenge 6 de Maig, Quim Vila va actuar al teatre Cirvianum de Torelló. Potser alguns de vosaltres hi vau poder anar (parlo llançant frases a l'aire per si hi ha algun lector nou, doncs aquest blog s'ha adherit ja a l'osonosfera). Doncs bé, com que qualsevol excusa és bona per anar a Torelló i a més, veure un recital-concert-monòleg en directe (i gratis!), allà hi vam anar en Miquel i jo. Llàstima que la resta de la colla no poguéssiu venir perquè varen ser dues hores de no parar de riure (i el sentit de l'humor és bàsic per ser feliç)! Per sort, em teniu a mi (o no, mai se sap) i aquest blog i aquí us deixo dues petites perles. A veure si les sé posar, perquè ordinadors i jo a vegades no ens portem massa bé. Espero que sí. Una perla en forma de vídeo perquè us feu una idea del directe. El vídeo no dura massa estona, però son prou interessants... a veure què us sembla! En tenia un altre apunt... però tardava molt molt molt a carregar-se... En fi! Estimats lectors i lectores, Quim Vila Rules!

Bonus Track: "El regal de la felicitat pertany a qui el desenvolica", Anònim.

Father & Daughter

Gràcies per la informació, Maria! (I per participar, també) Però és avui divendres... o el divendres que ve? No, perquè si és avui ho veig del tot impossible, però si és el que ve... se'n pot parlar! Anem a la "secció" en si. Jajaja feia dies que volia dir aquesta frase! Bé, alguns de vosaltres coneixeu el màgic món de l'animació i alguns de vosaltres no sols això; també us apassiona. D'altres, el vau descobrir quan éreu petits i potser el vau abandonar a l'adolescència. No importa massa, a vegades has de deixar coses pel camí, per poder-ne descobrir d'altres. Com diuen, millor buidar la teva maleta de coses inútils abans de començar un nou el viatge. De totes maneres, per a tots aquells que encara disfruteu de l'animació, i per aquells que en teniu un bon record d'infantesa, aquí us adjunto un petit curtmetratge que ens van passar a l'assignatura Teoria i Història de l'Animació, del gran Joaquim Dols. El curtmetratge es diu "Father & Daughter", de l'artista Michael Dudok de Wit. D'aquelles animacions que toquen la fibra.

Bonus Track: "La dicha de la vida consiste en tener siempre algo que hacer, alguien a quien amar y alguna cosa que esperar", Thomas Chalmers.

Coneixeu el grup La sonrisa de Julia? No? La veritat és que últimament no s'en parla massa, i de fet, en el seu moment àlgit tampoc s'en va parlar massa (les coses com son)... sigui com sigui, d'ells s'en va dir que eren els Coldplay espanyols. No ho sé, potser és dir molt, però de totes maneres a mi m'agraden molt; bona música, bon "rollito", bones melodies i també bones lletres. Aquí us adjunto la cançó. Aquesta en particular, boníssima, i té un punt espiritual que a més d'un li pot interessar. En el bonus track no us poso l'enllaç al videoclip, perquè no l'he trobat, i per això us poso l'enllaç al videoclip del seu single més famós. Sigueu feliços!

Lo crean ellos o no, has vuelto a sonreir, y ya nadie podrá, burlarse más de ti; pues crece tu valor. Dentro, adentro. Valor para fundir, su fuerza con tu paz; Valor para vivir, tu propia soledad. No te hace falta nada, que no tengas dentro, adentro. Un océano azul, crece dentro de ti... sólo enciende la luz, cuando quieras verlo.
Si el miedo vence en ti, si pierdes el control, y no sabes que hacer, para no estar peor; las respuestas estan, dentro, adentro. Un océano azul, crece dentro de ti, utiliza su lluz... Un océano azul, crece dentro de ti... sólo enciende la luz; cuado quieras verlo. Un océano azul, crece dentro de ti... sólo enciende la luz; cuando quieras verlo, cuando quieras verlo, cuando quieras verlo... Cuando quieras verlo, cuando quieras verlo; dentro, cuando quieras verlo...
Bonus Track:http://es.youtube.com/watch?v=rVvcVKdfTBk&feature=related

El poder dels sopars

Carai, fa dies que no escric res, eh! Pareu d'enviar cartes, mails i trucades a altes hores de la matinada (per no mencionar les amenaces de mort) demanant que torni a escriure, perquè ja no cal...!

Com alguns sabeu bé, aquests dies he estat de sopars i dinars (i aquesta setmana puc veure allà aprop, al divendres, el de fi de temporada de La Cabra) i, recordant el darrer escrit d'aquest mateix blog en el que comentava el valor de, senzillament, sopar, en aquest vull remarcar el poder d'una bona conversa. Aquestes bones conversacions molts cops acompanyen un bon sopar. Encara que, al meu entendre, acaba esdevenint el cas contrari; el sopar esdevé l'acompanyament de la conversa. Siguem clars, en aquests sopars el tema de conversa no gira entorn únicament als aliments disposats sobre la taula (ostres, m'ha quedat molt cerimoniós aquest comentari), ni molt menys. En aquests sopars es comenta com han anat els darrers dies, què ha passat al món (no el món de Rac1, jeje, acudit fàcil), quan temps fa que no veus a aquell o aquella altre persona, antigues anècdotes de classe, antics amors i desamors, escenes memorables de la història del teu grup d'amics, moments humorístics de dubtós sentit de l'humor (en les que, casualment tu n'ets el protagonista; i tots en tenim algunes, eh gent), etc... en fi, uns sopars per disfrutar de l'art de l'oratòria i que em recorden que, en els temps en què no hi havia ni televisió, ni cine, ni consoles, ni ordinadors, aquest acte tant natural avui en dia esdevenia l'acte social per excel·lència; no sols com a mitjà d'informació, sinó també d'educació, de socialització i com no, diversió.

Bonus Track: Comentari dedicat a la gent de classe del sopar de divendres en especial, i també a tot el grup d'amics que formen la colla per tots els sopars que hem disfrutat, i com no, els que ens queden per disfrutar.

Avui explicaré dos bons moments. Tots dos, varen passar ahir. El primer d'ells fou el poder passar tota la tarda, tranquil·lament, assentat al sofà amb una cervesa frasqueta a la mà, veient 3 capítols seguits de la sèrie Battlestar Galàctica (Miquel, tenies tota la raó, una gran sèrie). Sabeu aquella sensació de "ei, em dedico tota una tarda a no pensar en res i seure de relax disfrutant d'una bona sèrie o pel·lícula"? Doncs això. A més a més, afageix-li el ventilador a prop per la caloreta i... i... sense paraules.

L'altre moment de felicitat va ser a la nit, sopant amb els meus pares a la terrasseta del jardí. No feia massa fred ni massa calor, una mica de pà amb tomàquet, un sopar lleuger, sense televisió engegada... disfrutant de senzillament... sopar. Un d'aquells moments en que agafes aire, mires a banda i banda i dius "guau, això de viure està realment bé, si senyor".

Per cert, he trobat un video al youtube que us pot alegrar. Molts coneixeu el personatge de Chaplin i, més enllà de com era a la vida real, com a personatge de ficció està sense cap dubte entre els grans de la història del cine (i com no, de la història de l'humor). Aquí us poso l'enllaç on trobareu un petit homenatge amb música de fons de Michael Jackson. Sigueu feliços i com diu el vídeo... smile.

Bonus Track: http://es.youtube.com/watch?v=iu-rLA4POkI

Com Peter Pan

Avui m'he despertat amb la sensació de que podia volar. Com no, només era ficció i segur era el record latent del darrer somni que he tingut avui, aquell moment en què estàs endormiscat. Resulta que podia volar per tota la ciutat de Vic, per sobre dels terrats, mitjançant el poder de la felicitat, fins anar a petar a una muntanya on al cim hi havia una botiga de "xuxes" (com es diu amb català?) força estranya. Deixeu-m'ho explicar. Resulta que si pensava en alguna cosa positiva, podia elevar-me uns metres. Si pensava en una altre cosa o en un record feliç, encara aconseguia aixecar-me uns metres més del terra. I així aconseguia volar. Tant això com amb lo de les "xuxes", no tinc ni idea de com es pot interpretar. És clar que es podria fer, i segur que el meu subconscient té alguna cosa a dir-me amb aquests somnis, però aquest no és el tema d'avui. El què vull comentar aquí és que tota aquesta història del somni, m'ha recordat el poder de volar de Peter Pan. Si no recordo malament, Peter Pan aconseguia que Wendy i els seus germans poguessin volar gràcies a uns "polvos" màgics. Això si, aquests "polvos" màgics només funcionaven si pensaves en un record feliç. Quina relació té el meu somni amb això? Ni idea, però el sol fet de saber (a un nivell més ideològic) que un bon record pot "elevar-te" de la teva realitat terrenal (i d'aquí el símil) resulta força interessant oi? Pensem-hi.

Bonus Track: El Bonus Track d'avui és que no hi ha Bonus Track.

Nostàlgia televisiva

Bona tarda! Avui el tema anirà de... nostàlgia televisiva (per mantenir una certa coherència entre títol i escrit, clar)! Fa pocs dies, el company Albert (diga-li Albert, diga-li Tune) em va comentar un d'aquells gags mítics del programa Sense Títol de l'Andreu Buenafuente. No se si serà per la nostàlgia o què, però crec que els gags d'aquella primera època televisiva de l'Andreu eren senzillament... genials. Clar que no soc gaire objectiu, doncs gran part del meu sentit de l'humor prové d'aquesta escola de "el Terrat". Sigui com sigui, mai és mal moment de recordar-ne alguns gags. Pel youtube n'està ple, però l'Albert em va recomanar el del "guanyar és fàcil", i aquí us l'adjunto. Com diria en Barney; Awesome!

P.D: Per cert, maikel, anima't a fer el teu blog negatiu que pot molar!

Bonus Track: http://es.youtube.com/watch?v=Ug5gQEflO4o

Sí, ja ho sé, fa dies que no escric res... però estava d'examens i treballs finals, gent! És que mira que sou tiquis-miquis, eh (s'escriu així?)! Jajaja, doncs res, aquest comentari serà molt breu. Un moment de felicitat? Aquest mateix, el poder descansar per fi de tantes setmanes amb entregues, treballs, examens (sí, només un però el més complicat per a mi, així que fora conyetes jeje)... i descansar amb el plaer de saber que has fet una bona feina i que cuasi segur que ho has aprobat tot. Hi ha res millor? Doncs sí, saber que s'acosta Sant Joan i ... estiu... aprepara't!!!

La Llei de l'Atracció

De ben segur molts haureu sentit a parlar de "The Secret", una espècie d'organització (barra espècie de secta, grup de gent, producció o "vende-libros") que parla a tort i a dret sobre la Llei de l'Atracció. Venen a dir que nosaltres, amb la ment (només pensant-hi), atraiem tot allò que ens passa a la vida. Tant coses bones com coses dolentes. Us seré sincer, al principi no hi crèia massa, però també és veritat l'opinió que tinc sobre el tema està canviant.

No sé si tinc esperit de periodista o què, però sempre que em donen l'opinió sobre una pel·lícula, un llibre, una sèrie o el què sigui, intento saber-ne o escoltar-ne diferents opinions. M'explico, si una persona et recomana un llibre, doncs m'el puc llegir o no. Però si ho fan 3, 4 o 5 persones del meu entorn inmediat, realment tindré ganes de llegir-lo. On vull anar a parar? No soc dels que creu en veritats absolutes, ni molt menys, però quan et trobes diferentes persones, de diferentes cultures, d'altres països, que et diuen el mateix però amb unes altres paraules, uns altres dialèctes, i tot sense un clar nexe d'unió, tendeixo a pensar que allò pot realment existir. Com per exemple la Fe o les religions. Existeixen moltes, però en el fons, totes venen a dir el mateix però amb diferentes paraules i diferents rituals i conductes a seguir. Doncs resulta que he trobat l'enèssim llibre que parla o menciona això de la Llei de l'Atracció. Aquest llibre es diu "La ley de la atracción", de Esther i Jerry Hicks. No sols és força interessant (malgrat que al principi parteix d'una de les premises més estranyes que he llegit sobre el tema), sinó que hi apareix un paràgraf sobre la felicitat que m'agradaria transcriure aquí textualment. Això si, aquest paràgraf ja compta com a bonus track, d'acord? És un pel llarg, però val la pena. Sigueu feliços!

"... En primer lugar felicitaríamos a esa persona por haber descubierto el más importante de los deseos: la búsqueda de la felicidad. Pues al buscar y descubrir la felicidad, no sólo encuentras la perfecta armonía con tu Ser Interior y con quién-eres-realmente, sino que también hallas la armonía vibratoria con todas las cosas que deseas.

Cuando la felicidad es realmente importante para ti, no centras tu atención en cosas que no te ayudan a sentirte bien, y el resultado de pensar sólo en lo que hace que te sientas bien es que creas una vida maravillosa repleta de todo lo que deseas.

Cuando mantienes el deseo de ser feliz y eres consciente de cómo te sientes, guías tus pensamientos en la dirección de las cosas que te hacen sentirte cada vez mejor, mejorar tu vibración y tu punto de atracción sólo atraerá -a través de la Ley de la Atracción- las cosas que deseas.

Dirigir deliberadamente tus pensamientos es la clave para una vida plena, pero el deseo de ser feliz es el mejor de todos los planes... porque al alcanzar la felicidad encontrarás los pensamientos que atraerán la maravillosa vida que deseas".

Bon dia! Doncs si Tune, ja vaig tard (per variar) i encara no he escrit. Per això ho faig ara, suposo jeje. I no, encara no he variat el marcador d'hora del blog així que no tinc ni idea de quina hora posarà ara. Per cert, l'escrit d'ahir el vaig escriure a les 6:00 del matí tornant de festa... així que té cert mèrit, eh!

Aquí va el moment yellow d'avui. Com molts sabeu, m'encanta veure pel·lícules (ho sento David, avui anar el cine no és prioritat... he d'estudiar! Agrrh!! Quin pal!!). I més si son d'aquelles pel·lícules que en certa manera "t'arriben". Sabeu què vull dir, oi? Doncs avui he trobat una cançó que feia temps que buscava. Una cançó que surt a "Magnolia", del director Paul Thomas Anderson. Sí, aquell film on en Tom Cruise fa de mestre en l'art de lligar, exacte. Doncs he trobat la cançó que sona en aquell moment on tots els protagonistes (un moment genial de retrobament amb ells mateixos) canten aquesta cançó. La cançó es diu "Wise up", d'Aimee Mann. En el Bonus Track, us poso l'enllaç. Sí, d'acord, és una cançó trista però realment "arriba". Disfruteu-la, tant la cançó com la pel·lícula companys i companyes :)

Bonus Track: http://es.youtube.com/watch?v=DsqCl2vO9xA

Bon dia!! Casi m'oblido d'escriure avui (senyal d'estar força ocupat, suposo)! Anem per feina. Bons moments avui n'he tingut varis, i la majoria d'ells relacionats amb el retrobament d'antics amics als que feia temps que no veia. Un d'ells, com no, en Pau. Feia segles que no el veia! I ja hem quedat per divendres que ve anar a prendre algú tots. També m'he trobat a l'Ariadna, que envia molts records a la família, molt especialment a me germana que si a mi ja em va just veure-la... imagineu-vos ella. També com no, trobar-se amb la Sílvia de festa és també una alegria (això ho escric per veure si s'anima a escriure-hi també, jeje), sempre tant feliç. Clar que sí! I com no, també el celebrar un dinar familiar-familiar... que ja feia molts i molts dies que no en celebrava un (per dinar familiar-familiar entenc pares, germana, avis, tiets i cosins)!
Per cert Ada, tens raó, si que va desfasada l'hora que posa el blog... intentaré arreglar-ho (si es pot, clar). Merci pel teu comentari, com no, dona per pensar.

Bonus track: Com sabeu molts de vosaltres, m'encanta la secció Celebrities del programa d'humor Muchachada Nui, i sempre que puc intento veure'l pel Youtube. Directament, si. Aquí us afageixo un dels que per mi fa més gràcia; el de Fernando Sànchez Drago. "Libertad creativa!!" Aquí teniu l'enllaç:
http://es.youtube.com/watch?v=fHdKaKPW50Q

Moltes gràcies!

Guau! No esperava pas que tingués tanta acceptació aquesta proposta, de veritat! I per això, el meu bon moment avui ha set obrir el blog i veure que hi havia tanta participació. Moltes gràcies a tots els que hi heu escrit fins ara i a tots els que m'heu comentat la vostra opinió positiva pel blog tant per mail com per cara a cara (que sempre fa il·lusió trobar-te l'Albert i la Maria abans d'anar a treballar jejeje). A tots tots tots moltes gràcies!
Anem per alguns dubtes que han sorgit. Per començar doncs sí, com diu l'Ada, s'ha de tenir un compte obert amb google (us podeu fer un correu gmail amb un plis-plas) per poder deixar-hi un comentari. En cas de no tenir compte, podeu llegir el blog igualment així que no hi ha problema. El segon tema, és el de participació. Aquest és un blog obert a tots i a tothom i res m'agradaria més que tot aquell que ho vulgui, que també expliqui els seus bons moments. Així que, com a casa nois! Espero llegir-ne molts! Per cert Neus, m'hauràs de dir qui fa corre aquest rumor... perquè la Núria em va dir el mateix i no tinc ni idea de qui és el vostre "talp"! :)

Bonus Track: Nou espai que s'hem va ocorre ahir a la nit. Cada dia intentaré recomanar un video, una cançó o el què sigui. Aquí ve el primer, un video que segur molts heu vist però que és realment entranyable. Es tracta del video d'una nena petita xina cantant. Crec que a tots ens arrenca un somriure cada cop que el veiem (d'acord, si l'has vist 24 vegades seguides, a la 25 ja no tant, però bé).
http://es.youtube.com/watch?v=VMOFEeGr-WM

Benvinguts!

Molt bon dia a tots! A resulta de l'experiència amb el taller "yellow" elaborat en l'assignatura Intervenció Educativa en el Context Social, he cregut convenient (o necessari) crear aquesta classe de blog. I escric "necessari" perquè d'alguna manera el cos m'ho demanava.
No sé què passa amb la població en general però... tant malament estem? Poses la radio i pam! Noticies dolents. Poses la televisió (sobretot Tele5, eh, Piqueres) i pam! Imatges esgarrifoses. Surts a caminar pel carrer, o agafar el metro, el tren, el bus, les botigues... i només veus que cares llargues per tot arreu. Però què està passant? (Sí, d'acord, amb això de la vaga no he triat el millor moment per vendre la moto) Però, de veritat, com diria en Laporta; "¡Al loro! ¡Que no estamos tan mal!". Ben dit Jan (d'acord, vist el barça tampoc és un bon exemple)!
Però és veritat; no estem tant malament, gent!
Per això, he creat aquest blog. Cada dia ens passen coses, i moltes d'elles son molt bones. Què passa? Doncs que no ens en adonem o no les valorem prou. Diàriament (o així ho intentaré) explicaré un d'aquests moments bons, aquí. Com no, podreu escriure-hi els vostres comentaris, opinions o explicar-me algun moment de felicitat que heu viscut aquell o un altre dia. Faltaria!
A veure si entre tots millorem tota aquesta sensació de malestar general!
Espero que hi participeu, una abraçada! :)


P.D: (s'hi poden posar Post Dates als blogs?!) Per cert, a tots aquells que no coneixeu el projecte yellow, més endavant us en faré cinc cèntims. D'avançada us explico el per què del nom; el nom de "yellow" ve de la molt coneguda cançó de Coldplay, de mateix nom. No sols m'encanta la cançó, sinó que a més a més la considero una cançó molt positiva (o almenys a mi em transmet bon rotllo). I d'aquí el nom del taller, que en definitiva és el nom d'una cançó però també el nom d'un sentiment.