Club Atlètic La Cabra, gràcies

Ja fa uns quants dies que ho vinc pensant i volia comentar-ho aquí el blog. Estimat lector, tinc la gran sort de jugar en el millor equip de Tercera Regional i potser, diguem agosarat, el millor equip del món. Aquest no és altre que el Club Atlètic La Cabra. Segurament no som els millors (només cal veure la classificació; anem últims), segur no som l’equip més famós de la categoria, segur no som el club amb més socis, segur no tenim les millors instal·lacions... de fet, si comencem a buscar-hi defectes potser som dels pitjors clubs de la comarca. Això sí, tenim l'Enric. I a nivell humà, som dels millors segurs! No en tinguis cap dubte! Setmana rere setmana, malgrat perdre, tots anem a entrenar cada dimarts i dijous (mai som menys de 16; quants equips poden dir el mateix?). Setmana rere setmana, tot l’equip mostra un comportament exquisit en tots els camps. Setmana rere setmana, tots marxem amb el cap ben alt sabent que ho hem donat tot (i qui fa tot el què pot, no està obligat a més diuen). Però sobretot, som un equip, amb el què això implica; som companys d’equip i el bon rotllo és permanent. Quants equips poden dir això? Sí, potser molts... però jo ara parlo del meu, d’acord?

No saps quin equip és aquest? No et preocupis, per això en David i jo vam crear el blog de La Cabra ( http://calacabra.blogspot.com/ ) on cada setmana podràs llegir La Crònica, veure resultats, i llegir entrevistes a gent del club. De fet, gràcies a aquest blog, cada dia que passa veig que m’agrada més aquest club. I si no t'ho creus, llegeix alguns dels comentaris de gent que participa en el blog. Gràcies a tots ells.

Bonus Track: El bonus track d’avui és un videoclip de “La casa azul”. Què hi puc fer, m’encanta aquest grup, el bon rotllo que porta i sobretot aquesta cançó. Genial, "y esta noche ellas cantan para mí".

http://es.youtube.com/watch?v=qKvrSNqRqEE

Happy -go- lucky

Sí, sí, fa molt i molt temps del darrer cop que vaig escriure el blog però... com bé sabeu molts de vosaltres, he tingut problemes tècnics. Primer amb l’ordinador (ja solventat al comprar un PC nou, que per cert va de perles) i segon amb internet. Aquest darrer encara per arreglar. Així doncs, us escric des de la universitat jejeje. Anem per feina!
Al fer temps que no escric, tinc un grapat de temes “yellow” per comentar! Però només n’esmentaré un, d’acord? Així no em faré massa pesat (i de pas em guardo temes per comentar més endavant, jeje).

La pel·lícula “Happy, una historia sobre la felicidad” (en anglès “Happy-go-lucky”) del director Mike Leigh. La vaig anar a veure fa cosa de 3 setmanes, en versió original. De fet, la vaig voler veure com a feina-autoimposada per a comentar en aquest blog, i la cosa va anar força bé. De què va? D’una professora de primària, Poppy (gran Sally Hawkins), que viu en el seu món feliç de mestra, vivint a la seva manera, soltera i compartint pis amb una amiga. Un dia decideix treure’s el carnet de conduir i com a professor li toca un home de caràcter totalment oposat al seu. Passa força bé, molt en consonància amb l’estil proper de les pel·lícules angleses, amb no massa ritme, però de manera agradable. El millor del film? Poder veure dues maneres de fer. Una; viure feliç a la teva manera sense importar què pensin els altres. I dues, viure amargat. Segurament ja no està en cartallera (potser sí en alguna sala de Barcelona) però si voleu veure alguna pel·lícula amb un rerefons semblant, jo recomano sempre “Melinda & Melinda”, de Woody Allen. Si bé son dues pel·lícules molt diferents, crec que tenen en comú mostrar a l’espectador dues maneres oposades de prendre’s la vida. Sigueu feliços!