Sí, sí, fa molt i molt temps del darrer cop que vaig escriure el blog però... com bé sabeu molts de vosaltres, he tingut problemes tècnics. Primer amb l’ordinador (ja solventat al comprar un PC nou, que per cert va de perles) i segon amb internet. Aquest darrer encara per arreglar. Així doncs, us escric des de la universitat jejeje. Anem per feina!
Al fer temps que no escric, tinc un grapat de temes “yellow” per comentar! Però només n’esmentaré un, d’acord? Així no em faré massa pesat (i de pas em guardo temes per comentar més endavant, jeje).
Al fer temps que no escric, tinc un grapat de temes “yellow” per comentar! Però només n’esmentaré un, d’acord? Així no em faré massa pesat (i de pas em guardo temes per comentar més endavant, jeje).
La pel·lícula “Happy, una historia sobre la felicidad” (en anglès “Happy-go-lucky”) del director Mike Leigh. La vaig anar a veure fa cosa de 3 setmanes, en versió original. De fet, la vaig voler veure com a feina-autoimposada per a comentar en aquest blog, i la cosa va anar força bé. De què va? D’una professora de primària, Poppy (gran Sally Hawkins), que viu en el seu món feliç de mestra, vivint a la seva manera, soltera i compartint pis amb una amiga. Un dia decideix treure’s el carnet de conduir i com a professor li toca un home de caràcter totalment oposat al seu. Passa força bé, molt en consonància amb l’estil proper de les pel·lícules angleses, amb no massa ritme, però de manera agradable. El millor del film? Poder veure dues maneres de fer. Una; viure feliç a la teva manera sense importar què pensin els altres. I dues, viure amargat. Segurament ja no està en cartallera (potser sí en alguna sala de Barcelona) però si voleu veure alguna pel·lícula amb un rerefons semblant, jo recomano sempre “Melinda & Melinda”, de Woody Allen. Si bé son dues pel·lícules molt diferents, crec que tenen en comú mostrar a l’espectador dues maneres oposades de prendre’s la vida. Sigueu feliços!
