Happy -go- lucky

Sí, sí, fa molt i molt temps del darrer cop que vaig escriure el blog però... com bé sabeu molts de vosaltres, he tingut problemes tècnics. Primer amb l’ordinador (ja solventat al comprar un PC nou, que per cert va de perles) i segon amb internet. Aquest darrer encara per arreglar. Així doncs, us escric des de la universitat jejeje. Anem per feina!
Al fer temps que no escric, tinc un grapat de temes “yellow” per comentar! Però només n’esmentaré un, d’acord? Així no em faré massa pesat (i de pas em guardo temes per comentar més endavant, jeje).

La pel·lícula “Happy, una historia sobre la felicidad” (en anglès “Happy-go-lucky”) del director Mike Leigh. La vaig anar a veure fa cosa de 3 setmanes, en versió original. De fet, la vaig voler veure com a feina-autoimposada per a comentar en aquest blog, i la cosa va anar força bé. De què va? D’una professora de primària, Poppy (gran Sally Hawkins), que viu en el seu món feliç de mestra, vivint a la seva manera, soltera i compartint pis amb una amiga. Un dia decideix treure’s el carnet de conduir i com a professor li toca un home de caràcter totalment oposat al seu. Passa força bé, molt en consonància amb l’estil proper de les pel·lícules angleses, amb no massa ritme, però de manera agradable. El millor del film? Poder veure dues maneres de fer. Una; viure feliç a la teva manera sense importar què pensin els altres. I dues, viure amargat. Segurament ja no està en cartallera (potser sí en alguna sala de Barcelona) però si voleu veure alguna pel·lícula amb un rerefons semblant, jo recomano sempre “Melinda & Melinda”, de Woody Allen. Si bé son dues pel·lícules molt diferents, crec que tenen en comú mostrar a l’espectador dues maneres oposades de prendre’s la vida. Sigueu feliços!

Doncs si, teniu tota la raó, fa segles que no escric al blog! Però tinc una raó de pes; l'ordinador no em va bé i cada 10 minuts s'apaga sol! Sí, sí, com sentiu (bé, llegiu)! La mare que el va...! I això clar, fa difícil el poder escriure un article "curtet" dels meus de tant en tant. I direu; "oh, i com és que has pogut publicar això ara?". Doncs escribint-ho des de la biblioteca de la universitat! Què voleu que us digui, no és el mateix que fer-ho des de casa però almenys he pogut escriure alguna cosa, oi? Anem pel tema. Sabeu allò de "no hi ha mal que per bé no vingui"? No hi podria estar d'acord. El fet de no poder accedir al PC tots aquests dies (més enllà de 10 minuts comptats per dia, no fos cas que s'arraglés de cop) ha fet possible que entrés de nou al món de la lectura. Un món que tenia, per cer, força abandonat. Així doncs, ja he tornat a llegir força abans d'anar a dormir (també al tren, com no; el total de 3 hores per dia dona per molt) i he recuperat de nou llibres sobre el Tao. Així que... torno a ser força espiritual ara, mira. Bé, tampoc massa, ja em coneixeu!

Bonus Track: Mmmm... llegiu. El què volgueu, és igual! Total, pel què fan a la televisió...

Wonderful World

A la feina sempre escoltem Rac1. Al matí toca El món a Rac1, després el Minoria i La segona hora (gran Quim Morales) i després... toca anar a dinar! I ja no tornem a posar la radio fins a les 3. Llavors arriba l'hora del Tot és possible. El programa no està malament, i molts cops serveix de gran ajuda a moltes persones però... ja em cansa una mica. L'altre dia, ja no vaig poder més i amb el jefe vam decidir cambiar d'emissora durant aquella hora tot esperant el Versió Rac1 d'en Clapés i el senyor Virgili. I vam posar Rac105. Ja fa molt temps que escolto aquesta emissora per les nits, o al matí abans de sortir de casa (amb el programa Freakandó Matiné) i què voleu que us digui; m'encanta. Potser m'estic fent gran i la nostàlgia musical ja em comença a afectar d'una manera preocupant (això no és nou, ja fa temps que en notava els afectes). Però m'agrada, i em proporciona forces "moments yellow" d'aquests. L'altre dia, sense anar més lluny, vaig poder escoltar a mitja tarda, tot treballant, la cançó Wonderful world de Louis Armstrong. Segur que tots la teniu en el vostre Ipod-mental, oi? Quina gran cançó! Aquí sota us posaré l'enllaç per veure i escoltar aquesta cançó... però si em voleu fer cas, poseu-vos en situació: Agafeu una butaca còmode i escarxofeu-vos-hi, prepareu un te o un cacaolat, disminuïu la llum de la sala o abaixeu lleugerament les persianes, tanqueu els ulls i respireu fons... i llavors, només llavors, poseu la cançó. Disfruteu, i com diu la cançó...

... and I think to myself... what a wonderful world...

Bonus Track: El videoclip del què us parlava:
http://www.youtube.com/watch?v=vnRqYMTpXHc&feature=related

...vull saber-ho tot de tu...

Com molts dels que em coneixeu i em patiu sabeu, soc un fan declarat d'aquest projecte musical anomenat "La casa azul", del Guille Milkyway. I com bé sabreu molts dels que de tant en tant mireu la tv3, fa un temps es va estrenar un programa anomenat "Els 25" amb una sintonia força curiosa. Sí! Una sintonia del Guille Milkyway, de nom "vull saber-ho tot de tu" (crec que es diu així, tal qual)! Si us he de ser sincers, no he vist cap dia aquest programa... així que no el puc valorar. Però sí he escoltat la sintonia i... des de el primer moment que l'escoltes ja no pots deixar de canturrejar-la (... o com es digui/s'escrigui). No us ha passat a vosaltres? Ai... la màgia de la música! A més, com totes les cançons d'aquest músic barceloní, desprèn bon rotllo i positivisme pels 4 cantons! Com aquest blog... quina coincidència tu! :)

P.D: Gràcies per tots els comentaris de gent que s'ha incorporat al blog i pels que ja hi participeu des de el principi i sí, tal i com us dic sempre, estic obert a tota classe de crítiques (constructives o no, jeje). Ara ja no cal que estigueu registrats; escriu el teu comentari, marca la opció d'anònim i ja està. Això si, escriu el teu nom en el comentari per saber qui ets! Sempre hi quan vulguis que jo sàpiga qui ets, clar... També podeu jugar al Pacman sinó :P

Bonus Track: La cançó complerta de "vull saber-ho tot de tu" amb un acompanyament visual de la pel·lícula Lost in Translation de Sofia Coppola:
http://www.youtube.com/watch?v=SsWMiGvRpI8&feature=related

Dies de... Naruto

Fa uns quants dies que estic com malaltó i em fa malt de panxa. I estic com cansat. No se encara el per què de tot això, però per fi sembla que em recupero jeje. Però aquest blog va de coses positives, oi?! Doncs com diuen, no hi ha mal que per bé no vingui i clar, tots aquests dies fent repòs i guardant llit donen per molt temps de no saber què fer (això que l'actualització del blog de La Cabra també m'ha tingut ocupat). En fi, en un moment d'aquests, vaig agafar el primer tomo de Naruto (un manga de Masashi Kishimoto, força conegut i popular avui en dia) i el vaig rellegir de nou. I després vaig agafar el segon. I el tercer, i el... ara passo pel 24! Mare meva! La veritat és que podria parlar-vos d'aquest manga llarga estona, però com molts no us interessarà ni el més mínim, altres ja el coneixeu de sobres, i alguns no sabeu llegir (sí sí, humor surrealista a tot drap! Malalt i tot!)... doncs millor no ho faig. Això sí, us diré que el tema principal és el de lluitar per allò que volem però sobretot lluitar per complir els nostres somnis (en el cas del protagonista, lluitar per ser el millor ninja). Sigui com sigui, i costi el què costi! No deixis que ningú et digui que ets un inútil; tu també ho pots aconseguir! I no parlo de ser ninja, eh... que s'ha d'explicar tot, tu! :)

Bonus Track: Per què no sigui dit que soc una mica freak (que sí, com casi tothom), aquí us deixo un vídeo d'una colla d'amics encara més freaks... lluitant en plan Naruto. Tot sigui dit, els efectes estan força currats, si senyor!

http://www.youtube.com/watch?v=LCdLt3BaA70

Proteccion solar

Segurament molts ja heu vist aquest vídeo, o n'heu sentit a parlar. Jo ja l'havia vist (i disfrutat) fa temps, però gràcies a en Maikel avui l'he pogut recuperar. Gent, mai és mal moment per tornar-lo a veure. Sobretot en dies de baixón o per l'estil. Aquí us el deixo, disfruteu-lo... tant si esteu de baixón com si no ;)!

http://www.youtube.com/watch?v=6IzmKz2q-WM

Concert Coldplay al Palau Sant Jordi

Fa cosa de 3 anys, vaig veure per primer cop el videoclip Fix you del grup Coldplay. Coneixia vagament el grup, de cançons com Yellow o Trouble, però mai m'havia dit res. Al veure aquest videoclip (disponible en aquest blog, a la part dreta), la meva opinió vers el grup va cambiar i em vaig prometre a mi mateix que un dia jo viuria aquesta cançó en un concert. Com el què es veu (s'escolta i es sent) al final del vídeo, vaja. Dissabte 6 de Setembre de 2008, ho vaig poder complir. Sabeu... una d'aquelles coses que tens marcades a la llibreta de la vida, en la secció "coses que has de fer abans d'estirar la pota"? Doncs això. Ja la puc "tatxar" de la llista! Ara només em queden... un pilot de coses més per fer!

Anem pel concert. Brutal. I no, ningú es va dormir! Això sí, era un concert de Coldplay per a fans de Coldplay... si no t'agrada el grup, no es convertirà en el concert de la teva vida. Tinc que dir, però, que tenen un molt bon directe, força potent, i això no ho esperava. Vaig poder omplir el meu Ipod mental de molts moments yellow (fent publicitat del blog en el meu blog; molt bé Dani, segueix així!). Albert, un concert inoblidable, oi? Curiositat; les nostres localitats eren en un lateral llunyà de l'escenari. Començat el concert, i veient que encara hi havia molt espai a la pista central, vam decidir saltar la barrera i anar a la pista. Un concert no es pot viure assentat en una grada, s'ha de viure a peu de pista! Clar que sí! Per cert, aquí us en deixo algun vídeo, per compartir un d'aquests moments dels que parlo sempre aquí amb vosaltres. Mira, m'agrada compartir. No us perdeu tot un Palau Sant Jordi cantant i saltant... i sí, hauria d'haver gravat més estona la cançó, però la volia disfrutar plenament i en directe :)

Sabeu, a vegades surt a compte saltar algunes barreres... ah, i Viva la vida!